Josep Alorda Roca va néixer a Sencelles l’any 1997. Amb una passió inesgotable per explicar històries, Josep Alorda continua explorant noves formes d’expressió audiovisual, desafiant els límits del cinema tradicional i captivant les audiències amb cada nou projecte. Guaret, va ser primer premi del certamen de curtmetratges Art Jove.
Com començà Josep Alorda a endinsar-se a aquest món?
El cinema no era una cosa vocacional. De fet, vaig començar el grau d’Economia a la UIB perquè era el que s’havia de fer. Record d’aquell temps tenir la curiositat per veure pel·lícules de qualitat i m’adonava que no trobava ofertes que m’encaixassin. Tenia clar que el format vídeo, l’escriptura i la imatge em fascinava i em cridava molt l’atenció. En acabar el primer any d’Economia vaig cercar matrícula per fer audiovisuals al CESAG de Palma. No volia sortir de Mallorca, em feia respecte i estava molt arrelat a ca nostra. Vaig començar una nova etapa sense la idea de fer cinema.
I quin va ser el punt d’inflexió?
A tercer de carrera es va projectar el documental Ciutat dels morts de Miguel Eek i em va al·lucinar, vaig flipar i em va trastocar bastant. Fins aquell moment no sabia que es podia ser cineasta a Mallorca. La primera entrevista on vaig veure «Josep Alorda, cineasta», em varen pegar les rialles perquè no m’ho creia. Fins que la gent no xerra i coneix la teva obra no arriba el punt de consciència d’allò que estàs fent.
«El festival Mecal és molt interessant i fan coses arriscades»
Parlem del festival Mecal…
El frontó de Sineu s’ha convertit en un espai cultural on es projecten pel·lícules i documentals. Em vaig adonar que era al frontó per casualitat i em va parèixer encara millor. Costa molt fer coses fora de Palma perquè estadísticament no hi va tanta gent. Per això, que es faci a un poble i a un espai tan especial és senyal que el que està passant en l’àmbit cultural és molt interessant.
A més de les projeccions, també si fan formacions?
A escala formativa és molt complet i no és que en facin una gran repercussió. És un gran festival, amb innovacions molt importants: classe magistral, coachings, classes formatives… que hi hagi professionals experimentats que t’ensenyin a fer pel·lícules és brutal. A més, la projecció de Guaret al Fronton de Sineu es farà sense subtítols i això fa que el públic es centri íntegrament en el contingut. És molt interessant i fan coses arriscades. Si es fes al cinema Augusta pot ser hi hauria més gent, però no seria tan especial.
Imatge durant el rodatge de Guaret. / J.A
Creu que només interessa el cinema comercial?
Ciutat dels Morts de Miguel Eek em va fer veure que podia ser cineasta a Mallorca i que interessava. No només interessen les pel·lícules comercials, sinó que també importen les ‘coses nostres’, el cinema d’autor, valorar els valors culturals i patrimonials de Mallorca i el fet de poder contar una història d’aquí, treure-la a fora, donar-li vida i projecció, com el cas de Guaret. A dia d’avui, un no hauria d’aspirar a ser el nou Tarantino o el nou comptador de Hollywood, el que ha de procurar és contar històries autentiques i això es fa observant el teu entorn. Fer pel·lícules que ajudin a la gent d’aquí, treure els problemes reals i llevar la imatge de què això no és un paradís ni un parc temàtic.
Durant tot aquest temps no hi ha hagut cinema mallorquí o no se li ha donat veu?
No hi ha un segell de cine mallorquí. La poca gent que ho fa és en clau nacional i, clar, no és positiu. Tothom és lliure de fer el que troba, però jo vull fer coses per la gent d’aquí i donar entendre la realitat illenca profunda que ni imaginen que existeix.
Quedar-se a les illes limita a no tenir una projecció internacional?
Quedar aquí és un drama, apostar per una pel·lícula d’autor és molt difícil, més que res, pel tema econòmic. Jo encara no ho he viscut, però per lo que hem comenten quasi sempre estam obligats a fer coproduccions amb altres llocs.
No interessa?
No és rendible. És tot molt complicat, una pel·lícula ben pagada és una inversió econòmica molt gran. A les illes no hi ha hagut cineastes de gran reconeixement nacional ni internacional, llevat d’Agustí Villaronga. Ara estam en un moment en què es comença a entendre i a ser conscient que la gent que es dedica a aquest sector pot quedar i fer pel·lícules aquí. Però també som conscients que amb els temps que corren és lícit que la gent no vulgui arriscar-se a fer una gran producció encara que hi hagui ajudes. Jo, personalment puc malviure del cinema, però no puc fer projeccions de futur.
És un sector inestable?
Aquest estiu vaig demanar-li a Juan Antonio Bayona, durant l’Atlàntida Film Fest, fins quan es podria ser cineasta, em va respondre que «siempre que tengas un teléfono vas a serlo». La realitat no és ser cineasta o no, és si es pot viure dignament en aquest sector.
Quina ha estat la clau de l’èxit de Guaret?
He tengut sort i a la gent li ha agradat. Quan faig una pel·lícula, vaig amb tot i em sent satisfet amb el que he fet. Al final és un projecte que he de mostrar, he de viatjar amb ell i l’he de defensar. Per tant, que agradi o no, és un cop de sort, però que jo estigui orgillós ha de ser una realitat.
Imatge del curtmetratge de Josep Alorda, Guaret. / J.A
Amb què es sent còmode?
No és tant sentir-se còmode perquè com a narrador tens molta responsabilitat en el missatge que vols donar. A vegades no pens tant amb el missatge com a veure què passa i què va succeint durant el procés. El que pot fer que la teva pel·lícula tengui èxit és el factor improvisació i la sort. No és que em senti còmode amb això, però sí que confii molt en el procés, si un cineasta té el compromís amb la seva pel·lícula ja està, té molt guanyat.
Fer pel·lícules en català, n’és un acte de reivindicació?
S’ha de fer amb la llengua que toca, si xerres en mallorquí fes-ho amb la teva llengua. Tot és reivindicació, tot el que facis és moral i diu molt de tu. Hi ha una premissa important i és que la gent es pensa que per xerrar la nostra llengua els estàs desafiant, no és així i s’hauria de canviar aquest pensament. Si ho fas en català és perquè és la manera en què et comuniques, t’expresses i ets tu, no perquè tenguis més possibilitats.
«Personalment puc malviure del cinema, però no puc fer projeccions de futur»
S’empra el català com una sàtira al folklore?
Qui ho vulgui fer que ho faci, jo també ho faig en qualque moment; millor riure que plorar, supòs. Ara bé, arriba un punt on hem de defensar els nostres valors culturals i patrimonials des d’un punt de vista formal perquè estam en un moment on la nostra cultura minva. Si no, no ens prenen en serii.
El cineasta, Josep Alorda. / Mateu Padilla
Hi ha festivals de música emergent, de literatura… què n’opina dels festivals cinematogràfics?
Faig el que faig i som el que som perquè sempre anava a Santa Eugènia a la mostra de teatre a la fresca i aquest tipus de projeccions són molt pulcres i autèntiques, era una altra manera de fer un festival. Catalunya té una indústria molt gran, però aquí no existeix. M’alegra saber que a poc a poc s’està adonant i s’és conscient de mostrar la realitat de les illes. Hi ha ajudes, però no hi ha indústria per fer una pel·lícula o coproduccions. Per mi, Majordocs és un dels millors festivals que hi ha, es centra en la trobada de cineastes, actors, és on més et relaciones amb la indústria atès que és molt proper. No vol créixer de manera explosiva. A més, mostra la realitat de molts llocs perquè es un esdeveniment amb programació internacional. Reuneix gent del sector, principalment als joves ja que té sessions formatives molt interessants.
Quins projectes té Josep Alorda?
He fet un curtmetratge de ficció i drama rural amb mon pare. Ell és un home pagès de ver i, per res, és d’aquest món del cinema. De fet,a vegades pens que ell no és d’aquest món. No té mòbil i quasi no veu la televisió. Va ser molt especial fer feina amb ell.
undefined