“Edifici destinat a servir d’habitació humana”. Així defineix casa el diccionari. Ara mateix, el problema que defineix la realitat d’un país com el nostre és l’habitatge. Per a un ésser que neix i creix i viu un segle com a màxim, que té la precarietat com la seva condició, i per molt que alguns es creguin superhomes (i fins i tot estiguin gastant diners amb la fantasia d’aconseguir la immortalitat), la casa és el lloc en el qual tothom té dret a estar. La vida d’una persona és un relat que necessita marcs referencials per construir-se. I en aquest sentit la casa és el lloc més evident: un espai propi, teixit per un mateix amb els que la comparteix, construït a la seva imatge i semblança. No és cap paradís, pot ser fins i tot un infern. No hi ha dues persones iguals; en qualsevol relació es produeix una diferència de potencial, i l’abús i l’explotació estan en l’ordre del dia de la condició humana. Però sense casa no hi ha món propi. Anar de racó en racó és estar a la intempèrie, exposat a tot i sense poder-se fer un espai. Per això la casa és el lloc necessari des del qual desplegar-se. I, de fet, és sobre aquesta idea que es construeixen marcs ideològics que donen sentit i dibuixen una pertinença, com ara la pàtria: la casa de tots els que es reconeixen en una nació.