Arran de la signatura d’un conveni entre el govern central i la Generalitat pel cofinançament de 1.668 contractes de professor lector –la porta d’entrada a la carrera universitària– s’ha afirmat que les universitats catalanes tenien un 66% de professors en contractes temporals mentre que a la resta d’Espanya la xifra corresponent seria del 16%. Un contrast molt pertorbador, ja que si això representa el súmmum de la precarietat, em planteja un dilema molt seriós. Les universitats catalanes apareixen en els rànquings –fa poques setmanes era en el Times Higher Education– com a molt destacades a Espanya. ¿He d’arribar a la penosa conclusió que la precarietat és necessària per a la qualitat de la universitat? ¿He de concloure que la decència em demana que el nostre referent per a les bones pràctiques són les pròpies del nivell mitjà de les universitats espanyoles?